Encara que no era el primer accident fàbrica tèxtil al sud-est asiàtic des que s'havia traslladat la producció de roba des de 2009, la seua magnitud va cridar l'atenció de la premsa mundial. La tragèdia va posar en evidència el cost real de la indústria de la moda, per la qual cosa més d'1 milió de persones es van manifestar i es va aconseguir que 150 marques firmaren l'Acord de Bangladesh el 2013. Aquest va ser el primer pacte tripartit entre els governs, les empreses i els treballadors el qual garanteix que cap treballador haja de témer incendis, ensulsiades d'edificis o altres accidents que poden evitar-se amb mesures raonables de salut i seguretat com: inspeccions, la publicació dels informes i el termini executables per a la realització de millores. Els treballadors poden comptar amb un mecanisme de queixes anònim per denunciar qualsevol falta de seguretat a les fàbriques.

Campanya Roba Néta alerta que la «continuïtat de l'acord vinculant depén d'un fil»: les marques de moda han de comprometre's a mantenir els avanços i compromisos adquirits, si no la situació dels treballadors empitjorarà sensiblement. Cap marca o comerciant a la menuda que siga actualment membre del conveni s'ha compromés a firmar un nou programa que siga legalment vinculant per a les marques membres. Per contra, les marques proposen diverses versions diluïdes del programa de seguretat que comporta un risc molt alt i real de la seguretat en les fàbriques de Bangladesh que queden compromeses i inclús retrocedisca a nivells anteriors al Rana Plaza.

L'agost de 2017, la justícia de Bangladesh va condemnar sols a tres anys de presó per un delicte d'acumulació il·lícita de béns i una multa de 520 euros al propietari de l'immoble, Sohel Rana. S'enfrontà a condemnes per assassinat, corrupció i violació de la legislació laboral.

Al Rana Plaza hi havia 29 marques, europees i nord-americanes, identificades: Adler, Auchan, Benetton, C&A, Camaieu, Carrefour, Carrona, Cato Fashions, Children's Place, JC Penney, Kids for Fashion, Lee Cooper, Manifattura Corona, Mango, Matalan, NKD, Premier Clothing, Primark, PVT (Texman), Store 21, Yes Zee, Walmart. Algunes d'elles han tardat anys a pagar les indemnitzacions per a les supervivents. Per a algunes famílies mai serà possible reclamar aquesta indemnització, ja que, no tenen d'ADN que demostren vincles de sang amb les víctimes.

Fa dos anys, tres estudiants procedents del País Basc amb inquietuds mediambientals van viatjar als llocs més remots de la Xina i Bangladesh per gravar un documental de com la indústria de la moda impacta en aquests països. Segons conta Jon Kareaga per a Filant Prim, la seua marca de moda sostenible anomenada Bask Brand naix com una ferramenta de transformació social per ser part del canvi. Ho anomenen solucions de «justícia climàtica», aferma. En aquesta línia va el missatge que transmet Núria Nubiola, ambientòloga de professió i fundadora de Back to Eco-Infinite Denim empresa assentada a Barcelona que es dedica a la reutilització del teixit denim qui veu una clara preocupació dels consumidors per l'origen natural dels components de la roba, però «no tant en la part social i condicions laborals de qui ho fa», puntualitza. 
 
Es compleixen huit anys d'un esdeveniment que va evidenciar el cost real del preu de la roba. Segons els manifestos de Fashion Revolution, aquest moviment existeix per a garantir que mai més es produïsca una tragèdia d'aquesta magnitud, i no pararan fins que totes les peces es fabriquen en condicions de seguretat, tracte just i lliures de violència de gènere o assetjament. Cal reflexionar sobre la tragèdia i aprofitar aquest impuls per a seguir avant i crear un canvi. La Setmana de la Revolució de la Moda va en aquesta línia i anima a preguntar #QuiVaFerLaMeuaRoba, #DeQuèEstàFetaLaMeuaRoba, #QuèHiHaEnlaMeuaRoba i «sembrar la llavor de l'autoqüestionament en el públic i en els professionals del sector», reflexiona la coordinadora de Fashion Revolution Espanya, Nadège Seguin.