Mar Giner, Jorge González, Itziar Martín, Sara Mínguez i Sergio Villodre són alumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València els quals han realitzat curtmetratges reivindicatius a través d’una peça de roba amb l’objectiu de criticar el consumisme de la població i crear consciència. Mitjançant peces de roba de mostrari i restes de teixit facilitades per l’empresa valenciana Jeanología han realitzat dissenys de reutilització creativa, una tècnica coneguda com a suprareciclatge o upcycling. La idea ha sorgit d’un projecte general proposat a l’assignatura optativa de Taller d’Estudi de Disseny de Moda impartida per Antonia Belloch qui ha pujat els vídeos al seu canal Tonuca en Youtube.
QUÈ ÉS EL DENIM?
Aquest nom s’atorga al teixit de línies diagonals en fibra de cotó que té l’origen a l’edat mitjana, on els camperols del sud de França feien ús d’aquesta tècnica per fer roba elaborada: tela de Nimes (deNim). Popularment s’utilitza denim com a sinònim de texans o jeans, però aquest terme fa referència al material del qual s’elabora.
El texà blau és la peça de roba més popular del món, va ser patentada pel sastre Jacob Davis en 1873 i Levi Strauss l’amo d’una casa de majoristes de teles en San Francisco. El 2018 aquesta gran companyia va firmar un contacte amb l’empresa valenciana Jeanología per implantar la tecnologia eco eficient mitjançant làser en el procés de producció dels texans.
L’objectiu és «desintoxicar» la indústria tèxtil per tal de reduir l’impacte hídric, en produir uns texans s’utilitzen 3.000 litres d’aigua potable, la mateixa quantitat que una persona beu en quatre anys.
Dirty Fashion Film de Mar Giner disponible a YouTube.
Dirty Fashion Film llança un concepte moral a l'espectador: «pensa dues vegades abans de dir: no tinc res a posar-me», és a dir, replanteja el model de consum personal de moda ràpida i l'ús que es fa de les peces que es te a l'armari.
La creadora, Mar Giner, conta que per confeccionar els dissenys utilitzats s'inspirà en el tancament que pateixen les treballadores manufactureres i els impediments que troben per reivindicar els seus drets. El teixit utilitzat simula un reixat combinant dret i revés del denim, una insinuació clara del que es veu i el que no d'aquesta producció.
«En un futur pròxim, no hi haurà una altra opció que abandonar la moda ràpida», conta per a Filant Prim. No és necessari produir més, cal reutilitzar i reciclar roba ja manufacturada. La tècnica de construir peces a partir d'altres, upcycling en anglés, és una molt bona opció quant a la moda.
Per a Mar Giner, el paper més important dels dissenyadors de moda és fer veure que és possible crear peces precioses amb aquest art i esborrar de la ment els clixés que la moda sostenible és avorrida, lletja, o mil adjectius més que la gent creu i no són certs.
We never give up de Jorge González disponible a YouTube
We never give up reflecteix l'entrega del «món occidental al consumisme salvatge». Sota una aparença d'espot publicitari prototípic de les grans firmes de roba es transmeten uns valors de marca que lluny es troben del popularitzat greenwashing.
Per al dissenyador, Jorge González, la peça manufacturada recorda tot el que el Rana Plaza va emportar-se: víctimes, supervivents i familiars, com trossos de tela arrencats d'altres peces més grans.
És un model carregat de referències. La forma dels muscles recorden a les anses d'una motxilla, però «carregada de males condicions laborals i falta de responsabilitats». Les grans marques no ajuden «absolutament en res», condemna el jove estudiant. Això queda referenciat a l'esquena amb tots els pegats, on s'aprecia el «desastre» que la producció va deixant allà per on passa, sentència González.
De la mateixa manera que David tenia les de perdre quan va lluitar contra Goliat, si continuem donant suport a la moda sostenible, podem contribuir a donar visibilitat i aconseguir millores laborables per a tots ells. «És un colp d'esperança» dels individuals contra les empreses tot poderoses.
Denim d'Itziar Martín disponible a YouTube.
Denim mostra, amb a penes paraules, la contaminació de l’aigua produïda pels tints que són abocats als rius que subministren les poblacions d’un país com Vietnam, Bangladesh o la Xina.
De la mà d’Itziar Martín l'espectador s'esgola en la vida quotidiana de les persones que resideixen en països on predominen els tallers tèxtils i com la seua vida «es veu afectada» pels tòxics en l'aigua potable. Els habitants no tenen més remei que cuinar, beure, dutxar-se i jugar amb aigua nociva com és mostra al curtmetratge. Per a la futura dissenyadora cal fer un procés empàtic, ja que, «podríem haver sigut nosaltres els qui acabàrem vivint en aquestes condicions tan inhumanes».
Ho comenta l'alumna «no es tracta de no consumir, sinó de fer-ho bé i amb consciència» perquè la indústria tèxtil no és tota contaminant, existeix molta respectuosa amb el medi ambient i les condicions laboral anomenada slow fashion. Un primer pas és deixar de comprar cinc pantalons vaquers a l'any perquè es porten o «ens avorrim» del que es té a l’armari.
Aquest discurs va acord amb el «compra menys, compra bé i fes que dure» de la campanya Fashion Revolution.
La model vesteix un conjunt «100% upcycling» format per un conjunt de samarreta i falda plenes de butxaques en els quals guarda idees materials compulsivament i representa la forma en la qual comprem, explica Sara Mínguez per a Filant Prim.
El curtmetratge està inspirat en les repercussions que tenen aquestes decisions impulsives. La creadora d'aquest ho defineix com una «doble moral» a la qual s'enfronta per defensar els drets com a dones, però alhora adquireix roba a «preus assequibles» manufacturada per treballadores a les quals els han «passats per alt» diàriament els seus drets laborals, reflexiona Mínguez.
La majoria «tanquen els ulls» a les desgràcies, quan respondre davant les mateixes significa «assumir» el privilegi i actuar en contra significa «renunciar» a aquest privilegi, manifesta l’alumna.
Who made my clothes de Sergio Villodre disponible a YouTube.
El curt minimalista, Who made my clothes, se sustenta en la qualitat de l'àudio, ja que, transmet l'estrés de treballar en un complex de manufactura del tipus Rana Plaza.
A través del procés de creació d'una camisa i un pantaló vaquer es detalla el desgast de vida «sense cap segur», és a dir, com les persones s'arrisquen diàriament pels països desenvolupats, manifesta Sergio Villore.
Com narra el jove per a Filant Prim, les treballadores del denim ho fan sense cap mena de protecció o seguretat extra i això els afecta seriosament la qualitat de vida. Quan s'adquireix un pantaló d'una cadena de moda ràpida es compra «una vida de tan sols 20 €» decreta el dissenyador.
Per a Sergio Villore, la majoria dels humans compren per pura avarícia, sense la necessitat d'haver de fer-ho. I quan ho realitza, desconeixen les vides que porta al darrere cadascuna de les peces. «La moda ràpida no és gratis. Algú en algun lloc està pagant el preu», manifesta al seu Instagram.
Amb els curtmetratges no pretenem canviar el món perquè és molt complicat, però sí que obrir una mica els ulls a les persones: Què ocorre per manufacturar una peça?, Qui l'està fent?, I en quines condicions?, són les preguntes que l'alumnat de l'EASD València llança.
Aquests curtmetratges s’han realitzat amb motiu de la ja esmenada Setmana de la Revolució de la Moda
Create a free site with Mobirise